L'efecte papallona de l'hipertext

« –La relatividad eliminó la ilusión del espacio y el tiempo absolutos de Newton –ha manifestado un científico– ; la teoría cuántica arruinó el sueño del mismo sabio de un proceso de medición controlable; y el caos barre la fantasía de Laplace de la predicibilidad determinista.» [1]

Aquest fragment del pròleg del llibre de J. Gleick “Caos, la creación de una ciència” crec que dibuixa algunes de les afirmacions que estem llegint al material de l’assignatura en referència a l’adveniment de la postmodernitat. Conceptes com veritat absoluta, control o determinisme es veuen reemplaçats per relativitat, caos i complexitat. 

Tot i que crec que aquesta frase, per ella sola, ja atorga certa solera al post que tinc pensat escriure, no em detindré a analitzar-la. Qualsevol científic podria rebatre-la i els meus arguments serien ben pobres... Per tant, serveixi només com a excusa per a incloure en el meus arguments com a futura humanista els conceptes susdits: relativitat, caos i complexitat com a elements imprescindibles per a comprendre la ruptura que suposa la consciència postmoderna i el que d’ella n’ha nascut.

Just abans d’aquest paràgraf de solera, l’autor recalca que als “creients en els caos” els agradava l’atzar, la complexitat, les vores trencades i els salts sobtats. Ep! aquí sí que m’hi detindré, el tema ja m’interessa. Atzar com el que l'hipertext sigui prou interssant com per atraure al lector-aprenent? Complexitat com la que vol manifestar l’hipertext? Vores trencades com les que mostra l’hipertext al ser un document obert i en disseny de xarxa? Salts sobtats com els que podem fer navegant per un hipertext sense seguir una linealitat marcada? Potser és una comparació una mica arriscada, però jo li veig. 

Però, per què la teoria del caos i l’hipertext? 

Doncs perquè la teoria del caos ens mostra, en primer lloc, que tot està connectat. Transportat a la hipertextualitat, el principal anhel és connectar la informació, crear un saber compost per la diversitat de sabers.

En segon lloc, la teoria del caos ens diu que un petit efecte pot tenir grans causes. Tot va començar amb l’”efecte papallona” i possiblement també ens serveix com a fonament als “creients en l’hipertext” (les etiquetes de “creients en el caos” ja es van esgotar als anys 70). L’hipertext s’expandeix a partir d’un text, a partir d’un títol, a partir d’una fotografia, creix des del més petit (la papallona, el text) fins a l’inabastable (el cicló, la Xarxa). 

En tercer lloc, la teoria del caos diu que esdeveniments aparentment aleatoris poden contenir una interacció subjacent. Una de les fites de la postmodernitat és crear nous discursos sobre els discursos ja existents i l’hipertext pot treure a la llum aquest tipus de discursos subjacents als grans discursos hegemònics. L'hipertext té aquesta capacitat ja que disposa de la possibilitat d’enllaçar informació aparentment inconnexa i de la possibilitat d’augmentar el seu potencial mitjançant la cooperació i participació a la Xarxa. 

Per últim i acabar, la teoria del caos amaga un model del desordre i, malgrat pensar que un hipertext és incontrolable pel gran volum d’informació capaç de gestionar, darrera la hipertextualiat hi ha un model: s’ha de pensar en la concepció, el disseny, processament de la informació i implementació abans de posar-lo en marxa.

[1] GLEICK, JAMES (1998): CAOS, LA CREACIÓN DE UNA CIENCIA. Barcelona: Seix Barral. Primera edició de 1988.