De l'enciclopèdia i els manuals d'idiomes a l'hipertext

Em permeto, avui, fer una petita mirada enrere per tal d'entendre una mica millor què és i que representa l'hipertext. 
 
A. Séré, a “El documento hipertexto en el discursode transmisión de conocimientos”, revisa la relació formal i de continguts entre els gèneres que conformen la transmissió de coneixements. Passant per l’anàlisi del paratext i l’ordenació de continguts de gèneres tant coneguts com l’enciclopèdia o un manual d’idiomes, arriba a establir l’anàlisi paratextual i d’ordenació de continguts d’un hipertext. Revisa, doncs, l’hipertext com a nou gènere didàctic.

A banda de l’interessant comparativa que estableix entre l’aparença i els continguts d’aquests gèneres didàctics tradicionals enfocats a la transmissió de coneixements i el nou gènere didàctic que és l’hipertext, Séré conclou el capítol afirmant: «Como las muñecas rusas, los géneros absorben las funciones de los anteriores, y crecen conservando la misma cara y los mismos objetivos.».

Bé, jo que pensava que estava davant d’un gènere revolucionari en quan a la transmissió del coneixement i resulta que, al final, l’hipertext no és res més que una nova figura, una mica més gran que l’anterior... No és del tot una frustració però hauré d’anar a pams per entendre què vol dir l’autora. 

 

Abans d'entrar en matèria, i després d’haver fet una primera aproximació al material d’aquesta assignatura, queda clar que l’hipertext aporta un seguit d’avantatges en la transmissió i adquisició de coneixement. Comparteixo amb l’autora, destacar-ne dos: en primer lloc, l’hipertext és més universal en quan a l’accessibilitat als coneixements i, en segon lloc, és més flexible perquè pot respondre millor a les necessitats reals dels aprenents. Considero també, a priori, que es pot ser força crític amb aquests avantatges. De què, de quan i d’on ens referim quan parlem d’accessibilitat? no és el mateix accedir a un ordinador aquí que a una altra part del planeta, per exemple (o dins de l'aquí i segons per a qui). Dir que poden respondre millor a les necessitats reals dels aprenents em fa pensar si sabem amb exactitud quines són aquestes necessitats reals, especialment en un moment de la nostra pròpia història en la qual encara tenim llacunes importants sobre el funcionament real dels processos mentals implicats amb l’aprenentatge i, en conseqüència, vivim la repercussió d’aquest desconeixement en l’àrea educativa: apostem pels continguts o les competències?, memoritzar si o memoritzar no?, lliures o tradicionals?, treballem la part emocional? com es formen els mestres? tenim recursos o millor amb idees? etc, etc.

Però no perdem de vista les Matrioskes! ni ens perdem ara en una elucubració interminable sobre l’estat de l’educació actual ni del planeta en general. L’autora s’enfoca a escrutar la continuïtat dels gèneres i, especialment, a dilucidar l’origen de l’hipertext en els gèneres ja existents. 

Una primera idea fruit de l’anàlisi paratextual és que l’hipertext està relacionat amb la presentació formal dels gèneres precedents. Aquesta relació està en les anotacions als marges o a peu de pàgina, en la utilització de colors rellevants a textos anteriors a Gutenberg i en relació a la síntesi de sabers, com una enciclopèdia.

Una segona idea és la linealitat de lectura dels gèneres tradicionals i la llibertat d'elecció que permet l’hipertext. L’autora recalca, però, que una enciclopèdia, per exemple, tampoc està concebuda per llegir-la linealment, sinó per ser utilitzada parcialment i en funció dels interessos del lector. Els nivells de lectura que ens ofereix un hipertext per tal d’anar traçant el millor camí cap al coneixement també els trobem representats en una enciclopèdia: índexs, il·lustracions, dades generals, dades específiques que remeten a altres coneixements... Si l’enciclopèdia és un gènere expositiu i un manual d’idiomes és d’aprenentatge progressiu, la diferència cabdal seria que l’hipertext ofereix una combinació d’ambdós i hi afegeix una major autonomia en decidir el millor camí cap al coneixement.

Una tercera idea és el marc al qual estan sotmesos els gèneres en paper. Si bé el llibre és el marc sota el qual es regeix el text i, a l’hora, li imposa una tirania en l’organització de continguts, l’hipertext també està sotmès a un marc determinat que mediatitza l’escriptura: el hardware, el sistema, el programa i el document en sí. La pantalla, doncs, és el nou marc i, d’alguna manera o altre, també limita. 

Arribo a la conclusió, doncs, que res sorgeix com un bolet i que tot efecte és conseqüència d’una causa, alimentant, una vegada més, el dilema filosòfic que confronta evolució versus revolució. Sigui com sigui, l’hipertext és un gènere de transmissió de coneixement conseqüència i evolució dels gèneres de transmissió de coneixement precedents ja que, tal com demostra l’autora, està sotmès als requeriments del propi discurs i és identificable en paratextos anteriors. La tecnologia però, potser sí que ens permet parlar de revolució...