Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris informació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris informació. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de maig del 2017

To blog or not to blog


“El fenomeno de los blogs sólo acaba de comenzar” escrivien J.M. Flores i G. Aguado a “Claves de los weblogs y su influencia en la prensa tradicional”. Un article de la revista Doxa comunicación de l’any 2006.
  
Passats 11 anys de la seva publicació, he llegit l’article i recalco algunes idees que m’han vingut al cap:

- Els blocs han sabut aprofitar l’ immediatesa amb la qual es pot transmetre i actualitzar la informació. I sí, ja es podria considerar com antiquat o romàntic comprar una revista en paper... llegeixes el bloc, la informació està actualitzada i, si ens centrem en la informació periodística, no hi ha cap diferència entre llegir el diari o seguir-ne el bloc. Tens tota la informació a mà i, a més, hi pots dir la teva.

 - Al llarg d’aquests anys, els internautes han anat fent una selecció de blogs. Si bé al principi semblava que tothom havia de tenir un blog, també és cert que als darrers anys (2 o 3 m’atreviria a dir) hi ha molts blogs que han tancat portes per aportar una informació repetitiva, o molt personal, o poc interessant. He trobat forces comentaris a la xarxa parlant d’inanició, d’avorriment, de falta de feedback a causa de la intrusió de les xarxes socials...

- El negoci que apunten els autors de l’article ja està més que consolidat. Aquí algunes dades sobre beneficis anuals dels blocs més cotitzats a nivell mundial i espanyol.



- I sí, ara ja parlem d’influencers i de followers. L’èxit d’un blog es comptabilitza per les persones que se’l llegeixen. He trobat un article on parla d’aquest tema: 


dilluns, 8 de maig del 2017

Hipertextualitat i aprenentatge

Per a poder copsar l’envergadura de les escriptures hipertextuals, he decidit fer una mena de resum basat en les característiques del document hipertextual. Sé que és un post una mica avorrit però com que també estic cursant l’assignatura “Didàctica de les ciències humanes i socials”, he trobat just dedicar unes línies a la relació entre les escriptures hipertextuals i el model d’ensenyament-aprenentatge en línia. Així, passo de la teoria a la pràctica, mitjançant l’aplicació del que estem aprenent a una pràctica concreta de l’hipertext:
1) La idea que no hi ha cap saber que sigui fixe, inamovible o tancat sobre ell mateix ja que el coneixement en xarxa té com a objectiu treure a la llum informació no evident.

2) La complexitat i l’abstracció com a paradigma, ja que no hi ha només un únic emissor, sinó que el coneixement creix en xarxa, és rebatible i molt més dinàmic (inclou sons i imatges). 

3) Sospitar de la informació rebuda i posar en dubte el saber après, ja que mitjançant els documents hipertextuals es promou el coneixement constructiu. 

4) Preeminència de la reflexió per sobre la presentació de fets; el material ha d’incitar a l’alumne a la reflexió. 

5) El material ha de motivar a l’alumat, ja que sense emoció no hi ha aprenentatge.

6) El material ha de ser útil, és a dir, ha de causar impacte sobre el present de l’alumat i ha de permetre la interconnexió d’informació que permeti dotar de sentit allò que s’està aprenent.

7) Ha d’incloure preguntes que empenyin a l’alumnat cap al treball cognitiu, és a dir, a voler-ne saber més.
8) L’exposició en blocs d’informació permet un aprenentatge autònom i no guiat, basat en la presentació de la informació de forma no-lineal, sinó agrupada en funció de les preguntes a les quals vol respondre el document.  

Comparteixo els enllaços dels hipertextos de J. Campàs que he pogut trobar en línia: 

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Las meninas de Velázquez [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://www.uoc.edu/humfil/digithum/digithum1/jcampas/menines.html

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Les senyoretes d'Avinyó de Picasso [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.es/moduls/XW01_04045_00736/moduls/mod_4/cas_08/index.htm

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Marat assassinat  [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/marat/hiper01.html

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Partenó [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/partenon/index.html

dimecres, 29 de març del 2017

De l'enciclopèdia i els manuals d'idiomes a l'hipertext

Em permeto, avui, fer una petita mirada enrere per tal d'entendre una mica millor què és i que representa l'hipertext. 
 
A. Séré, a “El documento hipertexto en el discursode transmisión de conocimientos”, revisa la relació formal i de continguts entre els gèneres que conformen la transmissió de coneixements. Passant per l’anàlisi del paratext i l’ordenació de continguts de gèneres tant coneguts com l’enciclopèdia o un manual d’idiomes, arriba a establir l’anàlisi paratextual i d’ordenació de continguts d’un hipertext. Revisa, doncs, l’hipertext com a nou gènere didàctic.

A banda de l’interessant comparativa que estableix entre l’aparença i els continguts d’aquests gèneres didàctics tradicionals enfocats a la transmissió de coneixements i el nou gènere didàctic que és l’hipertext, Séré conclou el capítol afirmant: «Como las muñecas rusas, los géneros absorben las funciones de los anteriores, y crecen conservando la misma cara y los mismos objetivos.».



Bé, jo que pensava que estava davant d’un gènere revolucionari en quan a la transmissió del coneixement i resulta que, al final, l’hipertext no és res més que una nova figura, una mica més gran que l’anterior... No és del tot una frustració però hauré d’anar a pams per entendre què vol dir l’autora. 
 
Abans d'entrar en matèria, i després d’haver fet una primera aproximació al material d’aquesta assignatura, queda clar que l’hipertext aporta un seguit d’avantatges en la transmissió i adquisició de coneixement. Comparteixo amb l’autora, destacar-ne dos: en primer lloc, l’hipertext és més universal en quan a l’accessibilitat als coneixements i, en segon lloc, és més flexible perquè pot respondre millor a les necessitats reals dels aprenents. Considero també, a priori, que es pot ser força crític amb aquests avantatges. De què, de quan i d’on ens referim quan parlem d’accessibilitat? no és el mateix accedir a un ordinador aquí que a una altra part del planeta, per exemple (o dins de l'aquí i segons per a qui). Dir que poden respondre millor a les necessitats reals dels aprenents em fa pensar si sabem amb exactitud quines són aquestes necessitats reals, especialment en un moment de la nostra pròpia història en la qual encara tenim llacunes importants sobre el funcionament real dels processos mentals implicats amb l’aprenentatge i, en conseqüència, vivim la repercussió d’aquest desconeixement en l’àrea educativa: apostem pels continguts o les competències?, memoritzar si o memoritzar no?, lliures o tradicionals?, treballem la part emocional? com es formen els mestres? tenim recursos o millor amb idees? etc, etc.

Però no perdem de vista les Matrioskes! ni ens perdem ara en una elucubració interminable sobre l’estat de l’educació actual ni del planeta en general. L’autora s’enfoca a escrutar la continuïtat dels gèneres i, especialment, a dilucidar l’origen de l’hipertext en els gèneres ja existents. 

Una primera idea fruit de l’anàlisi paratextual és que l’hipertext està relacionat amb la presentació formal dels gèneres precedents. Aquesta relació està en les anotacions als marges o a peu de pàgina, en la utilització de colors rellevants a textos anteriors a Gutenberg i en relació a la síntesi de sabers, com una enciclopèdia.

Una segona idea és la linealitat de lectura dels gèneres tradicionals i la llibertat d'elecció que permet l’hipertext. L’autora recalca, però, que una enciclopèdia, per exemple, tampoc està concebuda per llegir-la linealment, sinó per ser utilitzada parcialment i en funció dels interessos del lector. Els nivells de lectura que ens ofereix un hipertext per tal d’anar traçant el millor camí cap al coneixement també els trobem representats en una enciclopèdia: índexs, il·lustracions, dades generals, dades específiques que remeten a altres coneixements... Si l’enciclopèdia és un gènere expositiu i un manual d’idiomes és d’aprenentatge progressiu, la diferència cabdal seria que l’hipertext ofereix una combinació d’ambdós i hi afegeix una major autonomia en decidir el millor camí cap al coneixement.

Una tercera idea és el marc al qual estan sotmesos els gèneres en paper. Si bé el llibre és el marc sota el qual es regeix el text i, a l’hora, li imposa una tirania en l’organització de continguts, l’hipertext també està sotmès a un marc determinat que mediatitza l’escriptura: el hardware, el sistema, el programa i el document en sí. La pantalla, doncs, és el nou marc i, d’alguna manera o altre, també limita. 

Arribo a la conclusió, doncs, que res sorgeix com un bolet i que tot efecte és conseqüència d’una causa, alimentant, una vegada més, el dilema filosòfic que confronta evolució versus revolució. Sigui com sigui, l’hipertext és un gènere de transmissió de coneixement conseqüència i evolució dels gèneres de transmissió de coneixement precedents ja que, tal com demostra l’autora, està sotmès als requeriments del propi discurs i és identificable en paratextos anteriors. La tecnologia però, potser sí que ens permet parlar de revolució...

dimecres, 22 de març del 2017

Infoxicació?


Ahir vaig escoltar a la ràdio una dada que, a priori, hagués passat anecdòticament inadvertida per la meva vida si no fos pel tema que estem tractant en aquesta primera PAC i que la meva ment associativa (com un hipertext) la va traslladar ràpidament a la reflexió. La dada era la següent:


La curiositat m’ha dut a la cerca de la notícia a Internet i he obtingut unes dades una mica més modestes, però no per això menys importants, parlant de 100 hores de vídeo cada minut.  

Per una banda, els resultats quantitatius basats en la dada inferior (per no inflar les conclusions i parlar de mínims) serien: 100 hores de contingut penjat per minut, 6.000 hores de contingut per hora, 144.000 hores de per dia i, inabastablement, més de 52 milions d’hores de contingut penjat a l’any a Youtube.

Davant d’aquests números, una de les primeres preguntes que em formulo és: Com seleccionar la informació que m’interessa de la xarxa? Possiblement, aquest dilema també es presenta quan parlem d’hipertext ja que es parla de límits del coneixement humà, de límits de comprensió humana i d’abast tecnològic dels documents hipertextuals. L’hipertext és una eina tecnològica que ens permet traçar camins cap al coneixement i dins el propi coneixement, però també pot caure en el parany de perdre al lector enmig d’una ingent acumulació d’informació. En informàtica existeix un estat d'estancament que es coneix com “paràlisi per anàlisi” i bé, també és una sensació que podem experimentar com a éssers humans...oi?




Des d’una perspectiva més macro, les dades obtingudes ens posen al davant un dilema que també es pot plantejar en l’hipertext: si els autors són anònims, si no tenim referències de qui està escrivint, quins criteris hem de posar en marxa a l’hora de seleccionar i abordar la informació que tenim al davant?

Una primera conclusió a la qual arribo és que, si no ens volem convertir en hipocondríacs digitals, ens hem de comportar com a éssers postmoderns que som i posar en marxa l’esperit crític. Davant un possible estat d’infoxicació (personal i a la xarxa), crec convenient disposar d’una educació digital que ens permeti navegar enmig de la complexitat mitjançant uns criteris mínims i, així, intentar seleccionar la informació que ens interessa entre els més de 52 milions d’hores de contingut audiovisual en una sola pàgina (la de Youtube), i més!! . 

Una segona conclusió seria la importància de la imatge i el so a l’era digital, però això, crec que ho deixo per un altre post.