Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transmissió de coneixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris transmissió de coneixement. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de maig del 2017

Hipertextualitat i aprenentatge

Per a poder copsar l’envergadura de les escriptures hipertextuals, he decidit fer una mena de resum basat en les característiques del document hipertextual. Sé que és un post una mica avorrit però com que també estic cursant l’assignatura “Didàctica de les ciències humanes i socials”, he trobat just dedicar unes línies a la relació entre les escriptures hipertextuals i el model d’ensenyament-aprenentatge en línia. Així, passo de la teoria a la pràctica, mitjançant l’aplicació del que estem aprenent a una pràctica concreta de l’hipertext:
1) La idea que no hi ha cap saber que sigui fixe, inamovible o tancat sobre ell mateix ja que el coneixement en xarxa té com a objectiu treure a la llum informació no evident.

2) La complexitat i l’abstracció com a paradigma, ja que no hi ha només un únic emissor, sinó que el coneixement creix en xarxa, és rebatible i molt més dinàmic (inclou sons i imatges). 

3) Sospitar de la informació rebuda i posar en dubte el saber après, ja que mitjançant els documents hipertextuals es promou el coneixement constructiu. 

4) Preeminència de la reflexió per sobre la presentació de fets; el material ha d’incitar a l’alumne a la reflexió. 

5) El material ha de motivar a l’alumat, ja que sense emoció no hi ha aprenentatge.

6) El material ha de ser útil, és a dir, ha de causar impacte sobre el present de l’alumat i ha de permetre la interconnexió d’informació que permeti dotar de sentit allò que s’està aprenent.

7) Ha d’incloure preguntes que empenyin a l’alumnat cap al treball cognitiu, és a dir, a voler-ne saber més.
8) L’exposició en blocs d’informació permet un aprenentatge autònom i no guiat, basat en la presentació de la informació de forma no-lineal, sinó agrupada en funció de les preguntes a les quals vol respondre el document.  

Comparteixo els enllaços dels hipertextos de J. Campàs que he pogut trobar en línia: 

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Las meninas de Velázquez [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://www.uoc.edu/humfil/digithum/digithum1/jcampas/menines.html

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Les senyoretes d'Avinyó de Picasso [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.es/moduls/XW01_04045_00736/moduls/mod_4/cas_08/index.htm

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Marat assassinat  [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/marat/hiper01.html

CAMPÀS, JOAN: Hipertext Partenó [en línia]. Consultat el 2 d’Abril de 2017. Disponible a: http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/partenon/index.html

dijous, 20 d’abril del 2017

La revolució digital: cultura oral i cultura escrita



Al mòdul 1 “De l’oralitat a l’escriptura digital” de l’assignatura Escriptures Hipertextuals, J. Campàs (2017:28) proposa la següent reflexió:


“Amb la revolució digital i l’emergència de l’hipertext (o cibertext) ens podem preguntar si s’està gestant una nova concepció del món i de nosaltres mateixos com a producte de la invenció d’un món sobre la pantalla. Pel cap baix, sembla que l’escriptura digital aplega elements de la cultura oral i de la cultura escrita.”


Una resposta immediata a la pregunta que planteja la reflexió seria que sí, que la revolució digital ha obert, davant nostre, un nou món de possibilitats, tant individuals com col·lectives, i que aquest nou món té molts números per a  modificar els nostres hàbits “culturals” i, per què no, la nostra morfologia mental.

Parlem de cultura oral, parlem de cultura escrita i també parlem de cultura digital. Sense ànim de jerarquitzar, totes tres són maneres diferents de representar el món mitjançant l’acord d’uns principis i d’uns símbols i d’unes potencialitats mentals. En la cultura oral preval la veu, en la cultura escrita preval la lletra impresa i en la cultura digital, segons afirma l’autor, preval tant la veu com la lletra.

Si mitjançant l’escriptura es va passar de pensar en les coses a pensar en la representació de les coses, ens hem de preguntar ara quins canvis es poden succeir dins els nostres cervells i en relació al nostre llenguatge si estem davant d’una nova manera de representar el món. Crec que aquesta nova manera és diu “pantalla”. El llenguatge és un element clau en totes les representacions del món i, per tant, estem desenvolupant un llenguatge tecnològic digital per a representar-lo.





Sabem que el nostre cervell cerca respostes fàcils, immediates i que el procés d’escriptura és, a diferència del procés oral, un procés més aviat complex i poc acomodat a la velocitat a la que voldria resoldre els problemes el nostre cervell. Pensem en la facilitat que podem tenir per parlar en veu alta d’algun tema que ens interessa i en les dificultats que podem tenir per explicar el mateix davant un paper en blanc i un boligraf a la mà (beneït teepex!). En canvi, el procés digital agilitza l’adquisició i comprensió de dades per a gestionar el problema i, en aquest sentit, torna una mica a la naturalitat de la cultura oral, podent afegir al text tots els pensaments posteriors, correccions, matisos... La pantalla, i els processadors de textos, es converteixen en l’aliat perfecte per a treballar l’escriptura des d’un espai molt més proper a l’oral i, a l’hora, permet superar les limitacions de la cultura escrita.

En la vessant de la lectoescriptura, doncs, la revolució digital ens proporciona eines que ens fan molt més fàcil la gestió de dades (i de coneixement) i, per tant, ens proporciona certa comoditat. De la mateixa manera que per parlar o per escriure hem passat per metamorfosis mentals i noves estratègies mentals per a desenvolupar-ho, també pot ser que per a comprendre el nou món sobre una pantalla haguem de passar per metamorfosis mentals d’aquest tipus. 


CAMPÀS, JOAN (2017): De l’oralitat a l’escriptura digital. Materials didàctics de la l’assignatura. Mòdul 1.
 

dimecres, 29 de març del 2017

De l'enciclopèdia i els manuals d'idiomes a l'hipertext

Em permeto, avui, fer una petita mirada enrere per tal d'entendre una mica millor què és i que representa l'hipertext. 
 
A. Séré, a “El documento hipertexto en el discursode transmisión de conocimientos”, revisa la relació formal i de continguts entre els gèneres que conformen la transmissió de coneixements. Passant per l’anàlisi del paratext i l’ordenació de continguts de gèneres tant coneguts com l’enciclopèdia o un manual d’idiomes, arriba a establir l’anàlisi paratextual i d’ordenació de continguts d’un hipertext. Revisa, doncs, l’hipertext com a nou gènere didàctic.

A banda de l’interessant comparativa que estableix entre l’aparença i els continguts d’aquests gèneres didàctics tradicionals enfocats a la transmissió de coneixements i el nou gènere didàctic que és l’hipertext, Séré conclou el capítol afirmant: «Como las muñecas rusas, los géneros absorben las funciones de los anteriores, y crecen conservando la misma cara y los mismos objetivos.».



Bé, jo que pensava que estava davant d’un gènere revolucionari en quan a la transmissió del coneixement i resulta que, al final, l’hipertext no és res més que una nova figura, una mica més gran que l’anterior... No és del tot una frustració però hauré d’anar a pams per entendre què vol dir l’autora. 
 
Abans d'entrar en matèria, i després d’haver fet una primera aproximació al material d’aquesta assignatura, queda clar que l’hipertext aporta un seguit d’avantatges en la transmissió i adquisició de coneixement. Comparteixo amb l’autora, destacar-ne dos: en primer lloc, l’hipertext és més universal en quan a l’accessibilitat als coneixements i, en segon lloc, és més flexible perquè pot respondre millor a les necessitats reals dels aprenents. Considero també, a priori, que es pot ser força crític amb aquests avantatges. De què, de quan i d’on ens referim quan parlem d’accessibilitat? no és el mateix accedir a un ordinador aquí que a una altra part del planeta, per exemple (o dins de l'aquí i segons per a qui). Dir que poden respondre millor a les necessitats reals dels aprenents em fa pensar si sabem amb exactitud quines són aquestes necessitats reals, especialment en un moment de la nostra pròpia història en la qual encara tenim llacunes importants sobre el funcionament real dels processos mentals implicats amb l’aprenentatge i, en conseqüència, vivim la repercussió d’aquest desconeixement en l’àrea educativa: apostem pels continguts o les competències?, memoritzar si o memoritzar no?, lliures o tradicionals?, treballem la part emocional? com es formen els mestres? tenim recursos o millor amb idees? etc, etc.

Però no perdem de vista les Matrioskes! ni ens perdem ara en una elucubració interminable sobre l’estat de l’educació actual ni del planeta en general. L’autora s’enfoca a escrutar la continuïtat dels gèneres i, especialment, a dilucidar l’origen de l’hipertext en els gèneres ja existents. 

Una primera idea fruit de l’anàlisi paratextual és que l’hipertext està relacionat amb la presentació formal dels gèneres precedents. Aquesta relació està en les anotacions als marges o a peu de pàgina, en la utilització de colors rellevants a textos anteriors a Gutenberg i en relació a la síntesi de sabers, com una enciclopèdia.

Una segona idea és la linealitat de lectura dels gèneres tradicionals i la llibertat d'elecció que permet l’hipertext. L’autora recalca, però, que una enciclopèdia, per exemple, tampoc està concebuda per llegir-la linealment, sinó per ser utilitzada parcialment i en funció dels interessos del lector. Els nivells de lectura que ens ofereix un hipertext per tal d’anar traçant el millor camí cap al coneixement també els trobem representats en una enciclopèdia: índexs, il·lustracions, dades generals, dades específiques que remeten a altres coneixements... Si l’enciclopèdia és un gènere expositiu i un manual d’idiomes és d’aprenentatge progressiu, la diferència cabdal seria que l’hipertext ofereix una combinació d’ambdós i hi afegeix una major autonomia en decidir el millor camí cap al coneixement.

Una tercera idea és el marc al qual estan sotmesos els gèneres en paper. Si bé el llibre és el marc sota el qual es regeix el text i, a l’hora, li imposa una tirania en l’organització de continguts, l’hipertext també està sotmès a un marc determinat que mediatitza l’escriptura: el hardware, el sistema, el programa i el document en sí. La pantalla, doncs, és el nou marc i, d’alguna manera o altre, també limita. 

Arribo a la conclusió, doncs, que res sorgeix com un bolet i que tot efecte és conseqüència d’una causa, alimentant, una vegada més, el dilema filosòfic que confronta evolució versus revolució. Sigui com sigui, l’hipertext és un gènere de transmissió de coneixement conseqüència i evolució dels gèneres de transmissió de coneixement precedents ja que, tal com demostra l’autora, està sotmès als requeriments del propi discurs i és identificable en paratextos anteriors. La tecnologia però, potser sí que ens permet parlar de revolució...