Ahir vaig escoltar a la ràdio una dada que, a priori, hagués passat anecdòticament inadvertida
per la meva vida si no fos pel tema que estem tractant en aquesta primera PAC i
que la meva ment associativa (com un hipertext) la va traslladar ràpidament a la reflexió. La dada
era la següent:
La curiositat m’ha dut a la cerca de la notícia a
Internet i he obtingut unes dades una mica més modestes, però no per això menys
importants, parlant de 100 hores de vídeo cada minut.
Per una banda, els resultats quantitatius basats en
la dada inferior (per no inflar les conclusions i parlar de mínims) serien: 100
hores de contingut penjat per minut, 6.000 hores de contingut per hora, 144.000
hores de per dia i, inabastablement, més de 52 milions d’hores de contingut
penjat a l’any a Youtube.
Davant d’aquests números, una de les primeres preguntes
que em formulo és: Com seleccionar la informació que m’interessa de la xarxa?
Possiblement, aquest dilema també es presenta quan parlem d’hipertext ja que es
parla de límits del coneixement humà, de límits de comprensió humana i d’abast tecnològic dels documents
hipertextuals. L’hipertext és una eina tecnològica que ens permet traçar camins
cap al coneixement i dins el propi coneixement, però també pot caure en el
parany de perdre al lector enmig d’una ingent acumulació d’informació. En
informàtica existeix un estat d'estancament que es coneix com “paràlisi per anàlisi” i bé, també és una sensació que podem experimentar com a éssers humans...oi?
Des d’una perspectiva més macro, les dades
obtingudes ens posen al davant un dilema que també es pot plantejar en l’hipertext: si els autors són anònims, si no tenim referències de qui està escrivint, quins
criteris hem de posar en marxa a l’hora de seleccionar i abordar la informació
que tenim al davant?
Una primera conclusió a la qual arribo és que, si
no ens volem convertir en hipocondríacs digitals, ens hem de comportar com a
éssers postmoderns que som i posar en marxa l’esperit crític. Davant un
possible estat d’infoxicació (personal i a la xarxa), crec convenient disposar
d’una educació digital que ens permeti navegar enmig de la complexitat mitjançant uns criteris mínims i, així,
intentar seleccionar la informació que ens interessa entre els més de 52
milions d’hores de contingut audiovisual en una sola pàgina (la de Youtube), i
més!! .
Una segona conclusió seria la importància de la
imatge i el so a l’era digital, però això, crec que ho deixo per un altre post.
Estoy de acuerdo contigo, la lectura en Internet nos confronta permanentemente con la castración, lo imposible de ser abarcado, el conocimiento y la imposibilidad del cierre. En este sentido la navegación es una experiencia de encuentro con la pequeñez de nuestro conocimiento y nuestra capacidad limitada de lectura/trabajo/asimilación (el material de la primera PAC es una buena prueba de ello). El texto del libro preservaba la añoranza modernista (al menos para mí) de un abarcar el conocimiento. En la red somos víctimas de la sobreinformación y ésta no se apiada de nosotros. El número de páginas encontradas en cada búsqueda nos confronta a la imposibilidad de siquiera leerlas, menos aún de poder pensarlas. Otro problema, es ¿cómo encontrar los documentos interesantes o útiles? No existen barreras para colocar un documento en la red, de hecho, cualquiera puede publicar sus opiniones y no hay nada en el modo de circulación que lo distinga de las comunicaciones de personas más cualificadas en el tema.
ResponElimina