La revolució digital: cultura oral i cultura escrita

Al mòdul 1 “De l’oralitat a l’escriptura digital” de l’assignatura Escriptures Hipertextuals, J. Campàs (2017:28) proposa la següent reflexió:

“Amb la revolució digital i l’emergència de l’hipertext (o cibertext) ens podem preguntar si s’està gestant una nova concepció del món i de nosaltres mateixos com a producte de la invenció d’un món sobre la pantalla. Pel cap baix, sembla que l’escriptura digital aplega elements de la cultura oral i de la cultura escrita.”

Una resposta immediata a la pregunta que planteja la reflexió seria que sí, que la revolució digital ha obert, davant nostre, un nou món de possibilitats, tant individuals com col·lectives, i que aquest nou món té molts números per a  modificar els nostres hàbits “culturals” i, per què no, la nostra morfologia mental.

Parlem de cultura oral, parlem de cultura escrita i també parlem de cultura digital. Sense ànim de jerarquitzar, totes tres són maneres diferents de representar el món mitjançant l’acord d’uns principis i d’uns símbols i d’unes potencialitats mentals. En la cultura oral preval la veu, en la cultura escrita preval la lletra impresa i en la cultura digital, segons afirma l’autor, preval tant la veu com la lletra.

Si mitjançant l’escriptura es va passar de pensar en les coses a pensar en la representació de les coses, ens hem de preguntar ara quins canvis es poden succeir dins els nostres cervells i en relació al nostre llenguatge si estem davant d’una nova manera de representar el món. Crec que aquesta nova manera és diu “pantalla”. El llenguatge és un element clau en totes les representacions del món i, per tant, estem desenvolupant un llenguatge tecnològic digital per a representar-lo.

Sabem que el nostre cervell cerca respostes fàcils, immediates i que el procés d’escriptura és, a diferència del procés oral, un procés més aviat complex i poc acomodat a la velocitat a la que voldria resoldre els problemes el nostre cervell. Pensem en la facilitat que podem tenir per parlar en veu alta d’algun tema que ens interessa i en les dificultats que podem tenir per explicar el mateix davant un paper en blanc i un boligraf a la mà (beneït teepex!). En canvi, el procés digital agilitza l’adquisició i comprensió de dades per a gestionar el problema i, en aquest sentit, torna una mica a la naturalitat de la cultura oral, podent afegir al text tots els pensaments posteriors, correccions, matisos... La pantalla, i els processadors de textos, es converteixen en l’aliat perfecte per a treballar l’escriptura des d’un espai molt més proper a l’oral i, a l’hora, permet superar les limitacions de la cultura escrita.

En la vessant de la lectoescriptura, doncs, la revolució digital ens proporciona eines que ens fan molt més fàcil la gestió de dades (i de coneixement) i, per tant, ens proporciona certa comoditat. De la mateixa manera que per parlar o per escriure hem passat per metamorfosis mentals i noves estratègies mentals per a desenvolupar-ho, també pot ser que per a comprendre el nou món sobre una pantalla haguem de passar per metamorfosis mentals d’aquest tipus. 

CAMPÀS, JOAN (2017): De l’oralitat a l’escriptura digital. Materials didàctics de la l’assignatura. Mòdul 1.

 

Infoxicació?

Ahir vaig escoltar a la ràdio una dada que, a priori, hagués passat anecdòticament inadvertida per la meva vida si no fos pel tema que estem tractant en aquesta primera PAC i que la meva ment associativa (com un hipertext) la va traslladar ràpidament a la reflexió. La dada era la següent:

“Cada minut es pengen 400 hores de contingut en format vídeo a la xarxa, especialment al Youtube”.

La curiositat m’ha dut a la cerca de la notícia a Internet i he obtingut unes dades una mica més modestes, però no per això menys importants, parlant de 100 hores de vídeo cada minut.  

Per una banda, els resultats quantitatius basats en la dada inferior (per no inflar les conclusions i parlar de mínims) serien: 100 hores de contingut penjat per minut, 6.000 hores de contingut per hora, 144.000 hores de per dia i, inabastablement, més de 52 milions d’hores de contingut penjat a l’any a Youtube.

Davant d’aquests números, una de les primeres preguntes que em formulo és: Com seleccionar la informació que m’interessa de la xarxa? Possiblement, aquest dilema també es presenta quan parlem d’hipertext ja que es parla de límits del coneixement humà, de límits de comprensió humana i d’abast tecnològic dels documents hipertextuals. L’hipertext és una eina tecnològica que ens permet traçar camins cap al coneixement i dins el propi coneixement, però també pot caure en el parany de perdre al lector enmig d’una ingent acumulació d’informació. En informàtica existeix un estat d'estancament que es coneix com “paràlisi per anàlisi” i bé, també és una sensació que podem experimentar com a éssers humans...oi?

Des d’una perspectiva més macro, les dades obtingudes ens posen al davant un dilema que també es pot plantejar en l’hipertext: si els autors són anònims, si no tenim referències de qui està escrivint, quins criteris hem de posar en marxa a l’hora de seleccionar i abordar la informació que tenim al davant?

Una primera conclusió a la qual arribo és que, si no ens volem convertir en hipocondríacs digitals, ens hem de comportar com a éssers postmoderns que som i posar en marxa l’esperit crític. Davant un possible estat d’infoxicació (personal i a la xarxa), crec convenient disposar d’una educació digital que ens permeti navegar enmig de la complexitat mitjançant uns criteris mínims i, així, intentar seleccionar la informació que ens interessa entre els més de 52 milions d’hores de contingut audiovisual en una sola pàgina (la de Youtube), i més!! . 

Una segona conclusió seria la importància de la imatge i el so a l’era digital, però això, crec que ho deixo per un altre post.

Què entenc per hipertextualitat?

L’hipertext o hiperdocument és una tecnologia de la informació, la qual es presenta en format de document digital i multimèdia i ens proporciona la possibilitat d’analitzar i comprendre un fet, o diversos alhora, des de les múltiples vessants que el configuren.

L’hipertext permet tractar i explicar la informació des de les diverses relacions que es poden establir a partir dels propis textos que el composen. A diferència d’un text tradicional, el qual pot ser analitzat en dues dimensions i de forma lineal, l’hipertext agafa tridimensionalitat i profunditat, enllaçant documents, imatges o sons que enriqueixen l'hipertext. No hi ha principi ni final, no hi ha límits (més que els límits humans per a comprendre i els límits tecnològics coneguts fins ara) i, per tant, el document passa a assemblar-se a una xarxa neuronal on cada node conté un bloc de contingut.

El paral·lelisme al qual evoca l’hipertext és la memòria humana, tant pel que fa al disseny com al funcionament. D’una banda, un hipertext està format per càpsules informatives anomenades nodes, els quals estan units a altres nodes mitjançant enllaços i ancoratges, talment com a circuits neuronals que ens uneixen i ens configuren com un tot. D’altra banda, es creu que la memòria funciona per relacions d’idees -encara que no està provat científicament- i que el cervell automatitza la informació mitjançant els records, les memòries, les emocions... per tal de fer-nos més hàbils i eficients en un món complex. L’hipertext és la mostra fefaent d’aquesta automatització de la informació, desplegant-se com un sistema, tant pel que fa al format com al funcionament.