De l'enciclopèdia i els manuals d'idiomes a l'hipertext

Em permeto, avui, fer una petita mirada enrere per tal d'entendre una mica millor què és i que representa l'hipertext. 
 
A. Séré, a “El documento hipertexto en el discursode transmisión de conocimientos”, revisa la relació formal i de continguts entre els gèneres que conformen la transmissió de coneixements. Passant per l’anàlisi del paratext i l’ordenació de continguts de gèneres tant coneguts com l’enciclopèdia o un manual d’idiomes, arriba a establir l’anàlisi paratextual i d’ordenació de continguts d’un hipertext. Revisa, doncs, l’hipertext com a nou gènere didàctic.

A banda de l’interessant comparativa que estableix entre l’aparença i els continguts d’aquests gèneres didàctics tradicionals enfocats a la transmissió de coneixements i el nou gènere didàctic que és l’hipertext, Séré conclou el capítol afirmant: «Como las muñecas rusas, los géneros absorben las funciones de los anteriores, y crecen conservando la misma cara y los mismos objetivos.».

Bé, jo que pensava que estava davant d’un gènere revolucionari en quan a la transmissió del coneixement i resulta que, al final, l’hipertext no és res més que una nova figura, una mica més gran que l’anterior... No és del tot una frustració però hauré d’anar a pams per entendre què vol dir l’autora. 

 

Abans d'entrar en matèria, i després d’haver fet una primera aproximació al material d’aquesta assignatura, queda clar que l’hipertext aporta un seguit d’avantatges en la transmissió i adquisició de coneixement. Comparteixo amb l’autora, destacar-ne dos: en primer lloc, l’hipertext és més universal en quan a l’accessibilitat als coneixements i, en segon lloc, és més flexible perquè pot respondre millor a les necessitats reals dels aprenents. Considero també, a priori, que es pot ser força crític amb aquests avantatges. De què, de quan i d’on ens referim quan parlem d’accessibilitat? no és el mateix accedir a un ordinador aquí que a una altra part del planeta, per exemple (o dins de l'aquí i segons per a qui). Dir que poden respondre millor a les necessitats reals dels aprenents em fa pensar si sabem amb exactitud quines són aquestes necessitats reals, especialment en un moment de la nostra pròpia història en la qual encara tenim llacunes importants sobre el funcionament real dels processos mentals implicats amb l’aprenentatge i, en conseqüència, vivim la repercussió d’aquest desconeixement en l’àrea educativa: apostem pels continguts o les competències?, memoritzar si o memoritzar no?, lliures o tradicionals?, treballem la part emocional? com es formen els mestres? tenim recursos o millor amb idees? etc, etc.

Però no perdem de vista les Matrioskes! ni ens perdem ara en una elucubració interminable sobre l’estat de l’educació actual ni del planeta en general. L’autora s’enfoca a escrutar la continuïtat dels gèneres i, especialment, a dilucidar l’origen de l’hipertext en els gèneres ja existents. 

Una primera idea fruit de l’anàlisi paratextual és que l’hipertext està relacionat amb la presentació formal dels gèneres precedents. Aquesta relació està en les anotacions als marges o a peu de pàgina, en la utilització de colors rellevants a textos anteriors a Gutenberg i en relació a la síntesi de sabers, com una enciclopèdia.

Una segona idea és la linealitat de lectura dels gèneres tradicionals i la llibertat d'elecció que permet l’hipertext. L’autora recalca, però, que una enciclopèdia, per exemple, tampoc està concebuda per llegir-la linealment, sinó per ser utilitzada parcialment i en funció dels interessos del lector. Els nivells de lectura que ens ofereix un hipertext per tal d’anar traçant el millor camí cap al coneixement també els trobem representats en una enciclopèdia: índexs, il·lustracions, dades generals, dades específiques que remeten a altres coneixements... Si l’enciclopèdia és un gènere expositiu i un manual d’idiomes és d’aprenentatge progressiu, la diferència cabdal seria que l’hipertext ofereix una combinació d’ambdós i hi afegeix una major autonomia en decidir el millor camí cap al coneixement.

Una tercera idea és el marc al qual estan sotmesos els gèneres en paper. Si bé el llibre és el marc sota el qual es regeix el text i, a l’hora, li imposa una tirania en l’organització de continguts, l’hipertext també està sotmès a un marc determinat que mediatitza l’escriptura: el hardware, el sistema, el programa i el document en sí. La pantalla, doncs, és el nou marc i, d’alguna manera o altre, també limita. 

Arribo a la conclusió, doncs, que res sorgeix com un bolet i que tot efecte és conseqüència d’una causa, alimentant, una vegada més, el dilema filosòfic que confronta evolució versus revolució. Sigui com sigui, l’hipertext és un gènere de transmissió de coneixement conseqüència i evolució dels gèneres de transmissió de coneixement precedents ja que, tal com demostra l’autora, està sotmès als requeriments del propi discurs i és identificable en paratextos anteriors. La tecnologia però, potser sí que ens permet parlar de revolució...

Infoxicació?

Ahir vaig escoltar a la ràdio una dada que, a priori, hagués passat anecdòticament inadvertida per la meva vida si no fos pel tema que estem tractant en aquesta primera PAC i que la meva ment associativa (com un hipertext) la va traslladar ràpidament a la reflexió. La dada era la següent:

“Cada minut es pengen 400 hores de contingut en format vídeo a la xarxa, especialment al Youtube”.

La curiositat m’ha dut a la cerca de la notícia a Internet i he obtingut unes dades una mica més modestes, però no per això menys importants, parlant de 100 hores de vídeo cada minut.  

Per una banda, els resultats quantitatius basats en la dada inferior (per no inflar les conclusions i parlar de mínims) serien: 100 hores de contingut penjat per minut, 6.000 hores de contingut per hora, 144.000 hores de per dia i, inabastablement, més de 52 milions d’hores de contingut penjat a l’any a Youtube.

Davant d’aquests números, una de les primeres preguntes que em formulo és: Com seleccionar la informació que m’interessa de la xarxa? Possiblement, aquest dilema també es presenta quan parlem d’hipertext ja que es parla de límits del coneixement humà, de límits de comprensió humana i d’abast tecnològic dels documents hipertextuals. L’hipertext és una eina tecnològica que ens permet traçar camins cap al coneixement i dins el propi coneixement, però també pot caure en el parany de perdre al lector enmig d’una ingent acumulació d’informació. En informàtica existeix un estat d'estancament que es coneix com “paràlisi per anàlisi” i bé, també és una sensació que podem experimentar com a éssers humans...oi?

Des d’una perspectiva més macro, les dades obtingudes ens posen al davant un dilema que també es pot plantejar en l’hipertext: si els autors són anònims, si no tenim referències de qui està escrivint, quins criteris hem de posar en marxa a l’hora de seleccionar i abordar la informació que tenim al davant?

Una primera conclusió a la qual arribo és que, si no ens volem convertir en hipocondríacs digitals, ens hem de comportar com a éssers postmoderns que som i posar en marxa l’esperit crític. Davant un possible estat d’infoxicació (personal i a la xarxa), crec convenient disposar d’una educació digital que ens permeti navegar enmig de la complexitat mitjançant uns criteris mínims i, així, intentar seleccionar la informació que ens interessa entre els més de 52 milions d’hores de contingut audiovisual en una sola pàgina (la de Youtube), i més!! . 

Una segona conclusió seria la importància de la imatge i el so a l’era digital, però això, crec que ho deixo per un altre post.

Què entenc per hipertextualitat?

L’hipertext o hiperdocument és una tecnologia de la informació, la qual es presenta en format de document digital i multimèdia i ens proporciona la possibilitat d’analitzar i comprendre un fet, o diversos alhora, des de les múltiples vessants que el configuren.

L’hipertext permet tractar i explicar la informació des de les diverses relacions que es poden establir a partir dels propis textos que el composen. A diferència d’un text tradicional, el qual pot ser analitzat en dues dimensions i de forma lineal, l’hipertext agafa tridimensionalitat i profunditat, enllaçant documents, imatges o sons que enriqueixen l'hipertext. No hi ha principi ni final, no hi ha límits (més que els límits humans per a comprendre i els límits tecnològics coneguts fins ara) i, per tant, el document passa a assemblar-se a una xarxa neuronal on cada node conté un bloc de contingut.

El paral·lelisme al qual evoca l’hipertext és la memòria humana, tant pel que fa al disseny com al funcionament. D’una banda, un hipertext està format per càpsules informatives anomenades nodes, els quals estan units a altres nodes mitjançant enllaços i ancoratges, talment com a circuits neuronals que ens uneixen i ens configuren com un tot. D’altra banda, es creu que la memòria funciona per relacions d’idees -encara que no està provat científicament- i que el cervell automatitza la informació mitjançant els records, les memòries, les emocions... per tal de fer-nos més hàbils i eficients en un món complex. L’hipertext és la mostra fefaent d’aquesta automatització de la informació, desplegant-se com un sistema, tant pel que fa al format com al funcionament.